Laura, Cavallers

Laura, 6c [6a oblig.], 235m, Sector Durruti, Cavallers

Acceso: desde el parking de la presa, tomar el camino de acceso al sector de deportiva de la canalla (por la presa), bajar las escaleras metálicas y cruzar el sector “African Wall”, seguimos el sendero que nos lleva a la base de la vía en unos 15 min. Aprox. Reseña: libro de “las 100 mejores escaladas de Catalunya” y el de Cavallers. Nosotros llevamos las del Luichy y no tiene pérdida.
Material: la reseña marca 1 juego de friends (0,0 al 4) y tascones. Nosotros llevamos el juego completo de aliens y camalots hasta el 4 repitiendo los grandes. La verdad es que el nº4 sólo lo pones en el OW del 2º largo, pero te salva la vida =D. Además llevar alguna baga y por supuesto cuerda doble y casco. Recomendaríamos repetir algún alien pequeño.
Sobre la graduación, varía bastante entre lo q pone en el libro de Cavallers y la reseña de Soldevila. L1, 30m, V, [1 seguro]: inicio en rampa con algo de vegetación hasta chapar un parabolt al lado de un arbolito. De ahí la reunión se localiza arriba a la derecha, justo en la base de un diedro un poco desplomado muy estético.
L2, 30m, 6b o 6b+ según Soldevila [3 seguros]. Inicio en diedro desplomado más fácil de lo que parece al principio (6a+), hay un parabolt y se deja equipar bien con aliens pequeños. Muy guapo !!. Le sigue un corto tramo de fisura que nos deja en la base del OW (parabolt con cordino). El estilo de escalada es muy parecida a cualquier vía del yanki… vamos un no parar… jajaja. En este tramo encontramos 2 seguros y entre medio te salva el nº4 que colocas.

Llegando a la R, después del OW

L3, 30m, 6c [2 seguros]: Inicio en fisura de puños un poco desplomada. El tema es tener los puños a la medida de la dichosa firura, y como no era el caso pues un nº3 y a correr que son 2 días!. El resto se deja hacer bastante bien sobre fisura diedro más o menos fácil hasta llegar a un diedro raro raro... Montar justo la reunión que encontraremos (a la izquierda de un gran árbol). Soldevila le da 6b+, supongo q depende del tamaño de las manos.
L4, 40m, 6b, [5 seguros]: salir a la derecha unos metros hasta encontrar una chapa y de ahí seguir hacia arriba con tendencia a la izquierda siguiendo las chapas y los cantos. Sin duda uno de los largos más guapos y agradecidos ya que es de conti.
L5, 35m, 6a+ [1 seguro]: fisuras bien protegibles hasta llegar al techo, flanquear hacia la izquierda con algún paso fino y obligado hasta situarte justo en la base izquierda del techo. Paso raro de remontarte como puedas y cuando se vuelve placa y ya más tumbado encontramos un parabolt. Seguir subiendo por terreno ya más fácil y bien protegible.
L6, 35m, V, sin seguros: largo de placa con alguna bavaresa y mogote para hacer merlet. Más fácil de lo que marca la reseña (III-IV?).
L7, 40m, 6a según Luichy y 6b+ según Soldevila, [3 seguros]. A nosotros 6a no nos pareció. Fisura perfecta en medio arco a la izquierda. Subir por el techito con un paso curioso y raro, y luego un poco por la derecha a enlazar con una placa-fisura con setas pequeñas hasta llegar a una serie de bloques que subiremos con la ayuda de algún parabolt.
Descenso: nosotros rapelamos la via en 4 rápeles. R7àR5 ; R5àR4 ; R4àR3 (a la derecha del gran árbol, no la de la vía (2 argollas). ; R3àsuelo.
En resumen, una gran vía al más puro estilo Yosemite, muy guapa, variada y del todo recomendable.

Camí d’en Pep, Roca Narieda

Camí d’en Pep, 7a (6b oblig.), 215m, Roca Narieda

Es tracta d’una via totalment equipada amb parabolts, amb poca aproximació (15’) i amb ombra al matí.

La resse la podeu trobar al blog del Luichy. De fet, de les que vam consultar és la que ens ha semblat millor.

Material: corda simple, casc i un grapat de cintes express.

Ll 1, 6a, llarg de placa, amb algun pas tècnic a l’inici. Bon llarg.

Ll 2, 6a, llarg molt curt que és tota una travessa a dretes i cap al final un tram amb matolls per arribar a la R. Una llàstima haver-nos deixat la càmera de fotos a casa, pk si més no, és un llarg curiós.
Aquí s’ha de caminar fins anar a buscar la R3. Aquesta és una de les “pegues” de la via.

Ll3, 7a. Tot i que la via no obliga més de 6b, aquest llarg és un dels difícils. La dificultat està concentrada en un parell de xapes, i sobretot en un pas d’una regleta, pas bastant morfo i concentrat. La resta del llarg és força atlètic i guapo.

Ll4, 6c+. Aquí la dificultat més obligada es concentra en els primeres metres, que a més són de travessa. Quan surts de l’horitzontal et trobes, primer amb una regle de sica, i després amb preses artificials com les del rocòdrom! (preses grans). Això sí, al ser de color gris es queden bastant camuflades. Tot i el que és trobar-te preses artificials a uns quants llargs del terra, tal i com portava els avantbraços no vaig fer fàstics a agafarles. La resta del llarg és per gaudir, de conti i força atlètic, molt ben xapat.
Aquí de nou toca fer un passamans per canviar de reunió.

Ll5, 6b. Aquest llarg de nou és boníssim, comença amb una placa de V+, has de superar un ressalt i després ve un passet de 6b. El final del llarg, tot i q té canto i tomba més, ens el vam trobar ja una mica herbós. L'hem netejada una mica!!

Ll6, 6b+. Aquest llarg suposo que abans era bo, xo nosaltres ens el vam trobar amb molts matolls q tapaven els cantos i a més just al pas difícil de placa estava moll. Cap al final però la cosa es posa interessant, tiesa i atlètica.

Descens: en rapel per la mateixa via. Si anem amb corda simple hem de rapelar els dos últims llargs, fer de nou el passamans, i d’aquesta R es fa un ràpel recte (no per la via) fins arribar a una R penjada i d’aquí un ràpel volat que et deixa a terra (no es l’inici de la via). Per arribar de nou al camí, s’ha d’anar baixant amb compte per un camí mes o menys fresat, al final de tot, una corda fixe ens deixa una altre vegada al camí de l’aproximació.

Via Exceso, Collegats

Via Exceso, 6c, 180m, Roca del Diable, Collegats.
Nosaltres vam aparcar a l’àrea de la Figuereta, més q res per estalviar-nos la multa per aparcar a la ctra. Vella, que potser no et multen o potser sí. L’aproximació és creuant la tirolina que creua el riu. Si venim de la Figuereta és la segona, la que està ben bé davant de la roca del Diable, i és fàcilment identificable, perquè hi ha dos cables, i unes escaletes a un arbre per accedir-hi, a més, per anar, fa pujada.

Aquesta tirolina NO és la que s'ha de fer per anar a la roca del diable. Un cop creuat el riu, s’ha de caminar una mica cap a l’esquerra on de seguida podrem localitzar el peu de via.
La via està molt equipada amb parabolts i claus, cal dur unes 16 cintes. Per contra de la p. Al contrari de la paret del Pessó, la roca és calcari d’excel·lent qualitat.
Orientada al nord, aquesta via és ideal pels matins d’estiu, a més, és força ràpida.
El 1r llarg és de tràmit. El 2n llarg (6c, 40m) és boníssim. Comença per una fissura on s’ha de fer algun encastament. És un llarg de roca rogenca, mantingut en dificultat i amb ambient, no té cap pas difícil, és de conti, i de fet no obligat pk molt equipat. A la nova guia, aq llarg el dibuixet recte, i és de fet fa una marcada diagonal a dreta, compte amb el fregament. El 2n llarg, ens va semblar el més obligat de la via. Tècnic i mantingut amb algun pas difícil al desplomillo. Cal anar bé de força per aguantar-li.

Les reunions de la via:A partir d’aquí la dificultat ajeu. El 3r llarg (V+, 35m) comença amb una xemeneia amb un pas tonto. I després encara ens quedarà un llarg més de IV.
És una via molt guapa, tot i que es fa curt. Totalment recomanable.
El descens és amb ràpel. Un cop fet cim, cal anar direcció SE, buscant algunes fites. S’ha d’anar a buscar una reunió (està una mica amagada) que està reequipada. Ho comento pk nosaltres vam tirar cordes a una R nova, i quan començàvem a rapelar vam veure que la corda no tocava paret!. Sort que no vam seguir baixant!. Aquesta em penso que és la via El Filo, una via esportiva de 7c+. Nosaltres vam fer la via amb corda simple, i dsp una auxiliar precisament pels ràpels, pk el darrer havíem llegit que era de 55m. Doncs bé, la instal·lació de ràpel, és la de la via Diabòlica, i ja es veu que ha estat reequipada. No cal anar amb dues cordes, amb simple podeu baixar: 35, 30 i 30. Després dels ràpels, caminant una mica ja s’arriba de nou a la tirolina. Si teniu la sort d’anar amb politja, al lloro! Us heu d’acompanyar agafant-vos al cable, si agafeu embranzida us estampareu amb l’arbre que fa baixada!. Si no teniu politja, millor si porteu guants, i mosquetó de ferro. Nosaltres no dúiem ni una cosa ni l’altre i deu ni do, com va quedar de pelat el mosquetó i les mans!.
A part de a la guia, podeu trobar la resse i fotos de la paret al blog de l’Edu

Destellos, Peladet

Destellos [200m, 7b (6b+ oblig.)], Terradets, El peladet

Ha llegado el día…. nerviosos por el reto miramos la pared desde abajo, sin temor pero con mucho respeto, es el Peladet, es la Destellos… por fin ha llegado el día.

La reseña la podemos encontrar en el libro de Terradets, las 100 mejores escaladas de Catalunya y aquí.

Acceso: aparcamos en el parking habitual de Terradets (junto als Avis de la Mel =D ). El acceso es muy fácil. Iniciar un ascenso con cuerda fija desde la carretera, seguir el sendero y fitas hasta la parte izquierda de un gran desplome. Para emprezar la vía, deberemos subirnos sobre un gran bloque y apretar los dientes =P. Ojo, hay vías a la izquierda y derecha, no equivocarnos.

Material: nosotros llevamos 15 cintas, cuerda simple de 80m y material para rapelar. Todas las R’s son rapelables y tienen como mínimo 3 bolts. Alguna reunión incómoda.

L1 (25m, 7a): inicio muy duro de presa pequeña (el apretón en frío es importante). El resto del largo es bastante mantenido sin llegar a ser tan difícil como el principio pero con alguna apretada que otra. No confiarse que arriba no es fácil. L2 (20m, 6b): inicio de nuevo con un paso un poco largo de presa buena a presa buena y el resto es una larga travesía a la derecha con canto (V+). L3 (45m, 6b+): el mejor largo sin duda de la vía!!!. Placa mantenida de regletas y todo un mar de calcáreo que sin llegar a ser excesivamente difícil, nos pondrá firmes debido a la alegría en las chapas. Tienes que ir tranquilo y concentrado para poder difrutar a tope. Los 45 metros no tienen desperdicio. L4 (40m, 6a): ojo que no regalan nada, ni el grado (raro raro) ni las chapas (5 o 6 metros de alejes). Es guapo pero tranqui neeeeeng.

L5 (35m, 6b): primer tramo tranqui, travesía fina a izquierdas a la que le sigue una fisura bavaresa de libro para acabar con un desplome de canto gordo!!, en definitiva un largo excelente.

L6 (35m, 7b): bufffff, sin duda el largo más obligado de la vía. Se intenta el rotpunk, pero tras la voladita de rigor, la vía te deja en tu sitio!!. Paso duro de presas pequeñas bastante concentrado. El resto se deja hacer pero siempre mantenido en el 6b/c.
L7 (30m, V+): por fin un largo de disfrute. Placa vertical con canto tipo Vilanova. Largo bueno bueno para acabar todo un viote.
Descenso: rápel por la misma vía. Nosotros al llevar cuerda simple tuvimos que hacer 6 rápeles, si llevamos cuerda doble de 60m es factible bajar en 4 rápeles. Último volado =D.

Au nom de la reforme, Taghia

Au nom de la reforme, 6c (6b oblig.), 340m, Taoujad Face Ouest.
El Taoujdad es una de esas paredes que en cuanto la ves, la quieres escalar, es una mole de roca enorme, delante mismo de Taghia. Au nom de la reforme, esta vía va por el centro de un pilar rojo, lo que la hace muy estética. Además, su relativa dificultad, belleza y estética, la han convertido en toda una clásica de Taghia. Es la opción más asequible para alcanzar la cima del Taoujad, si no se tiene el nivel para hacer la Rivières Pourpres.

Acceso: subir por la canal evidente entre el Taoujdad y el Oujdad (1h).

Canal de acceso La vía empieza por una rampa de II/IV, que tiene 3 parabolts. Mejor encordarse antes, porque aunque es muy fácil, allí está prohibido caerse. Material: 12 cintas y algún friend para los dos últimos largos.
Excelente vía bien asegurada en general, tiene largos buenos y otros no tanto, no siempre tendremos que ir por el camino más recto, por lo que deberemos estar atentos a los seguros (alguno no se ve). Además, algún chapaje te coge un poco a desmano. La escalada principalmente es en placa, excepto el 5º largo que va por un diedro.
Es recomendable llevar algún friend mediano y pequeño para los dos últimos largos de la arista, si queremos hacer cima en el Taoujad. Los 7 primeros largos se pueden rapelar (llevar cordinos y navaja en este caso) (alguna de las R no tenían maillon) pero en 2 largos muy largos, con roca regular, se llega a la cima y nos evitamos los posibles enganchones de cuerda y así hacemos cima.
Nosotros hicimos cumbre, quedándonos un día de escalada ameno y variado, puesto que la subida y bajada son entretenidas, sobre todo la bajada. Preveer hora y media para el descenso. La vía es muy rápida puesto que está bien asegurada y no pasas miedo entre chapa y chapa. Obliga 6a+/b. Los mejores largos son el 6c y los 2 6b+. Roca excelente en todo momento, continuidad y ambiente. El resto destacan tramos pero sin más comentarios, ir haciendo. Un par de resaltes le restan verticalidad a la vía, pero lo cierto es que empiezas a escalar el Taoujad casi a 2/3 de la pared, por lo que el patio inicial es impresionante. Eso sí, si la vía empezara más abajo sería ya tremenda. Para la bajada debemos localizar la cima y destrepando un poco siguiendo algunos hitos encontramos (un poco escondido) la instalación de rápel que nos deja unos 40m por debajo en el contrafuerte. El rápel son unos cordinos en una sabina. Una vez en el suelo, hay seguir caminando siguiendo hitos que nos conducen, sin perder excesiva altura, a la canal blanca de bajada (impresiona más de lo que es). Se baja bien, a nosotros en este punto se nos puso a llover, con lo que tuvimos que bajar con más cuidado. No es un buen sitio para que te coja una tormenta.

La ressenya la podeu trobar on sempre.

Crimson Chrysalis, Red Rocks

Crimson Chrysalis, 5.8+, 300m, Cloud Tower, Juniper Canyon, Red Rocks

Aquesta via, juntament amb les vies Epinephrine i The Prince of Darkness, és un de les vies més clàssiques de Red Rocks i també incloses en les 50 escalades clàssiques dels Estats Units. És una via de grau assequible (més sobre paper), variada, en bona roca, i a l’ombra. La via fa cim a la Cloud Tower que és un pilar força visible des de l’scenic loop per la seva cara nord. Cloud Tower:Té 9 llargs, els 5 primers per fissura, i els darrers per placa. En general els primers són els més difícils, tot i que és una via força mantinguda en el 5.8/5.9 on cal dominar la tècnica dels encastaments de mans i les xemeneia. Els darrers llargs són més fàcils però també menys protegibles.
L’aproximació és bastant còmoda i evident (1h, 1.30h). Vam aparcar a Pine Creek, i vam seguir el camí direcció a Mescalito (piràmide tricolor fàcilment identificable), fins que vam trobar un desviament a l’esquerre (oak creek trail) que et porta a l’inici de la via, ben visible tota l’estona. Material: joc de friends fins el nº 4(en algunes resses diu que són útils els bigbro.... si els teniu els posareu!). Cintes llargues i cordinos per merlets.
Les ressenyes les podeu trobar aquí

o bé al llibre de resses: Red Rocks. A climber’s Guide de Jerry Hansen (té la tapa negre i fotos en color.)
L1, 5.7: comença per un diedre que dintre té una fissura molt ample. Hi ha un tram que el fas per placa, xo pots anar a la fissura per assegurar-te. El crux és un pas de xemeneia arribant a la reunió (penjada). Llarg molt llarg, porteu cintes llargues. L2, 5.8: més fissura, aquest cop ample. Llarg d’uns 30m protegit amb 3 o 4 xapes, en el què et pots autoprotegir molt bé. L3, 5.8+: aquest és un dels llargs més difícils, tot i que això no sé si és pk era una xemeneia estreta i no és que se’m donin gaire bé. (2 o 3 bolts).
L4, 5.8: molt semblant a l’anterior, en xemeneia i després fissura de dits (una xapa).
L5, 5.8: fissura de dits (una xapa) que cada vegada es va fent més petita.
L6, 5.8+: aquest és el darrer llarg difícil i l’inici de l’escalada en placa. Només sortir hi ha un pas una mica morfo. Llarg amb 3 xapes (cap al final).
L7, 5.7: aquí deixes la roca blanca i comença la vermella. És el llarg més assegurat. L8, 5.7: per mi aquest és un llarg del tot psicològic, ja que no és difícil però només hi ha 3 xapes i la primera part sí q et pots assegurar (fissura) però després has de navegar una mica per la placa. L9, 5.8: llarg amb tendència a la dreta on cal superar un petit sostre.

Les vistes des del cim:Las Vegas:

Descens en ràpel (corda doble) per la via.
Via boníssima, recomanable, sempre a l’ombra. Bona via per començar a tastar la roca de Red Rocks.

Stolen chimeney, Fisher Towers

Stolen chimeney, 5.11a, 120m, Ancient Art, Fisher Towers, Utah
Utah va ser l’estat que més ens va agradar de tots els que vam estar, i aquesta, la via que arriba a un cim d’una torre del desert més senzilla i menys obligada de totes les que vam escalar.

Des de Moab, arribar a Fisher Towers és molt senzill, de fet, seguint la carretera 128 cap al nord, ens trobarem amb un desviament a mà dreta que ja hi indica “Fisher Towers”. Em de seguir la pista (bona) fins el final on trobarem l’aparcament. A l’esplanada hi ha lavabo i tot, seguint la tònica general ianqui.

La pista com veieu és de sorreta fina.L’aproximació no té pèrdua, està molt ben marcat amb senyals vermelles. El paisatge aquí és brutal, vermell, capritxós, ni en les pelis de Burton.... S'ha d'anar!!!... Aquí com sempre la realitat supera la ficció, i el paisatge et deixa mut. La paret és fàcilment identificable pel famós i fotogènic cim en forma de tirabuixó. La via és maca, senzilla i poc compromesa, pràcticament sense fissures ni offwidht. Contràriament a l’escalada que vam tastar als Estats Units, es pot escalar en lliure fàcil i té xapes (espits) a tots els passos difícils que es poden fer en 5.8/A0 (clean 1), tot i que perfectament és pot escalar en lliure (5.11a).
La via és molt concorreguda i orientada al SE, si no volem patir calor i cues s’ha d’escollir bé l’hora d’anar.

En la foto es veu com la cordada que teniem al davant començava la via.La roca és arenisca, fa la sensació com si les torres estesin esculpides en fang per un nen. De fet, la roca està coberta per una capa de llot i roca conglomerada que augmenta la sensació que allà tot es belluga.

A la meitat del 1r llarg:El 1r llarg és el més difícil, és un tram tècnic de placa cotat de 5.11a, però gens obligat.

Just la pas:

El 2n llarg, que és una xemeneia de 5.8, molt bonica de fer, que per ser xemeneia ja és molt dir, cal posar friends dels grossos, si porteu algun gran repetit el posareu. Detall del 3r llarg abans del sidewalkEl 3r llarg també té la dificultat concentrada (5.10-) en un tram molt curtet, que et deixa al “sidewalk” que és un tramet que es fa caminant o no :)... però amb un pati que déu ni do. Diuen que la posició del teu cos (dret o ajupit) indica el teu grau d’acollonament. :)

Aquesta foto està feta just quan acaba el sidewalkFinalment, el darrer llarg que fa cim al tirabuixó (corkscrew). Uaaaaaauuuhhhh! La última reunió són unes bagues que cinten la punta del tirabuixó.

Descens en 3 ràpels.

Per completar el dia es pot escalar la famosa Cobra, tot i que més q una escurçó sembla l'ET! :) El pirulillu, curiós i fotogènic, també és! :)

La Cobra i darrera les torres del desert, també molt bona opció per escalar-hi!! Brutal!

La ressenya la podeu trobar publicada al Vèrtex 228 i a molts llibres d’escalada com: Rock Climbing Utah. Més info també, aquí.

Fa sis mesos que hi vam estar i ja em sembla una eternitat! Quins records!