miércoles, 18 de marzo de 2009

Via Cassin, La corna di Medale

Via Cassin, La corna di Medale, 370m, V+

Aquesta via la vam escalar aquest estiu. Si poso aquesta piada ara és perquè és una via de la que sovint m'enrecordo i va ser un dia en el que ens ho vam passar molt bé, una experiència més, si menys no.

Us poso en situació. Agost 2008, portàvem molts dies d'escalada seguits, tant pels Alps (Ecrins) com a les Dolomites. El tema era passar 10 dies a cada lloc. El cas és q els darrers dies a les Dolomites donaven unes previsions nefastes, així que ja trinxats, vam decidir anar desfent a poc a poc el camí cap a casa i potser fer algunes parades a conèixer llocs nous.

No sé ni com, ni perquè, vam acabar a Lecco, a 50 km al nord de Milà. Vam arribar al vespre i vam poder veure una senyora paret, que segur que s'escalava. Bé, és el que solem dir quan veiem parets "això, segur q s'escala". Vam acordar que a l'endemà, anirem a informar-nos i aviam si podíem escalar alguna cosa fàcil i sense complicacions, escalada de plaer.
Vam trobar una botiga d'escalada a Lecco i vam estar preguntant al senyor que la portava. Ens va ensenyar un totxet de llibre on sortia la paret que havíem vist, la Corna di Medale. Li vam demanar per alguna via clàssica de la paret, i ens va dir que sens dubte, la Cassin, oberta als anys 30, i que per cert no sortia ressenyada al llibre. Parlant en itanyol, resulta que li vam caure bé, que havia estat escalant a St. Benet feia una pila d'anys, el resultat va ser que molt amablement ens va fer un dibuixet en un paper per indicar-nos com arribar a la paret, ja q era una mica liós, i com trobar l'inici de via. Efectivament vam trobar el cordino blau que ens va dir.Més o menys vam entendre o vam creure que l'havíem entès. I clar, ara faltava que ens indiqués una mica la via, número de llargs, per on anava, equipament, bé, aquestes coses. Ell va dir que no portéssim res, que la via anava per lo fàcil, q no tenia pèrdua. Ens va dir que ens fixéssim en la roccia untissima, Total, q si estava patinós anàvem bé i sinó és q ens havíem perdut, com no teníem resse, hauríem de guiar-nos més que mai per la nostra intuïció.

Aquesta via va ser la primera que es va obrir en aquesta paret, a l'any 1931 per Riccardo Cassin i Mario Dell'Oro. Ens va dir que era la via més repetida dels prealps, i que a Medale havia obert vies fins i tot en Bonatti.

La via ens va dir que era de V+, amb molts pasatges de IV/IV+. Que no necessitàvem res més q corda i cintes, que ja hi havia molts seguros que la gent havia anat deixant i que a més a més, havia estat recentment reequipada.













La via gairebé té 400m de recorregut, 11 llargs, però degut a la tremenda calor, ja que la via està orientada al sud, ens recomenava entrar-hi tard. Imagineu-vos, es com ficar-se a les Bagasses a l'agost. Per colmo, es veu que hi ha una planta urticària a tota la paret que produeix com una espècie de cremades i butllofes, doloroses i difícils de curar, així havíem d'anar amb pantaló llarg i màniga llarga.




El panorama resumint era aquest:
- Anàvem a una via de 360m sense ressenya i sense conèixer la zona.

- Havíem d'entrar tard, o sigui q millor que no ens perdéssim.
- Màniga llarga i pantaló llarg a ple més d'agost.
- Ens ficàvem a una classiquíssima, pulida, i amb trams de V+, veníem de les dolomites així que no sabíem ben bé com seria el V+, la famosa placa cassin amb grau de l'època i pulida a més no poder...bufff.

Tot i així vam decidir anar-hi. Si és que no escarmentem, tu!.

L'aproximació al principi es fa passant per un poblet, i després evidentment ens vam perdre. Després d'unes quantes voltes vam trobar l'inici de la via. Mare meva, quina rampa i quina d'herba. Tant i que ens havia aconsellat, ens hagués pogut dir que havíem de dir ulleres de sol, pq fàcilment una branca et pot treure un ull. Entre l'herba i els arbres en aquesta foto s'intueix el cap del Dani, q estava a la reunió. :-DDe la via recordo poc. Molta herba, molta sorra, un diedre curt i pulit.
En general la via va per terreny poc definit.

Equipament a la paret del tot variat i curiós. Claus cimentats amb cadena i tot, ponts de roca, claus mimetitzats i fins i tot parabolts a la part de dalt. Us poso unes fotos com a exemple del que vam trobar-hi.
Foto d'una reunió. Fins i tot hi havia algunes pintades a la paret on posava "PITON", "CLESSIDRA" i una fletxa indicant on estava el clau o el pont de roca. Vam flipar molt. La via tota l'estona va esquivant panys de parets verticals (avui en dia amb vies de grau difícil), i sempre va per terreny fàcil. La foto que segueix és de la mateixa paret (ni que no ho sembli) que teníem al costat, amb molt bona pinta, però que no vam tastar.
I aquesta és una foto del paisatge. La Corna di Medale està a sobre de Lecco, i el paisatge pel meu gust, era bastant lletjot.

No sé si es que feia temps que no hi anava ningú, però les plantes estaven bastant crescudes. Entre trams selvàtics, també tocava escalar. Poc lluït, però entre lo patinós, la calor, i que t'agafava a contrapèl per la discontinuïtat, hi ha via tramets q tampoc no eren fàcils.
Ens ho vam passar pipar. Vam riure molt. I després d'algun dubte als primers llargs de seguida vam agafar la línia a la via, i vam anar fent llargs fins un total d'onze, fins que vam arribar al famós bivac. Collons! Al bivac q era com un nínxol, hi havia una estatua d'una verge!!. I després la famosa placa, q és una curta travessa cap a l'esquerra, i que de fet no és obligada. En aquesta foto es veu al Dani a la placa cassin. I en la següent, estic asegurant en la reunió on hi havia la verge, la foto està feta des de la placa.Després uns quants llargs més d'herba, terrasses, en el que sorprenentment vam trobar parabolts, i cim. En aquesta foto el Dani està a una R, no és el darrer llarg, ja podeu veure com estava el tema d'herba! :-D i a sobre amb xapes! :OLa baixada caminant per l'altra cara de la paret. Aquí de nou vam quedar ben parats, ja ens ho havia dit l'home de la botiga, que hi havien posat cadenes. Es veu que la baixada coincideix amb el descens d'una ferrada, i suposo que per això hi ha posats passamans, i cables fins i tot en trams on només és caminar. En aquesta foto es veu la cadena, una petita part del tinglado que hi ha montat.
Tot va anar bé, per sort, i l'endemà vam anar a trepar i a banyar-nos al Lago di Como.

6 comentarios:

Mingo dijo...

De vies com aquesta te'n topes de tan en tan, encara sort que no os van picar les ortigues, pq lo de la maniga llarga a l'agost és durillo. M'agradat el relat, però no me l'apunto.
Salut i fins la propera

Lai dijo...

Bones Mingo!
Doncs suposo q ens va atreure el nom de la via, i que era fàcil, la resta de vies ja picaven més i clar, per entrar a les 3 del migdia passades en una paret de 400m sense conèixer res, no era pla.
La planta no és una ortiga, és una altra planta q fa una flor groga, i que deixa uns senyals q tela.El senyor de la botiga ens va ensenyar les marques que li havia deixat la picada de la planta, i déu ni do!, semblava una cremada!. Vam tenir sort, a nosaltres no ens va picar, tot i que a mitja via, torrats de la calor, el dani es va treure la samarreta i jo la màniga llarga.
Tot i el que pugui semblar aquell dia ens ho vam passar molt bé.

Historias de montaña dijo...

Menudas reliquias! ;)

Besos!

Llorenç dijo...

Home!!! tarzan i Jane!! que feu per estes parets!!! deu meu!!

a qui se li ocurreix!

últimament no se us veu massa i veient que aneu piant sembla que esteu de retirada de l'escalada!!! je eje !

Anims!!!

Atori dijo...

Llorenç.... k va k va, lo que pasa es que estamos cogiendo carrerilla para empezar con buen pie la temporada... Nos estamos frikizando para poner nuestrs antebrazos al servicio de las grandes paredes =P

saludetes a tod@s

Lai dijo...

Llorenç! q va! no estem de retirada de l'escalada, el que passa q x temes de salut, i el temps q tampoc no ha acompanyat, hem fet més esportiva, i tinc el blog una mica oblidat.
Aquesta via l'he piada pk ens va fer riure molt! jejeje algunes fotos són boníssimes. No havia vist mai res igual! :-DD