jueves, 6 de mayo de 2010

Stolen chimeney, Fisher Towers

Stolen chimeney, 5.11a, 120m, Ancient Art, Fisher Towers, Utah
Utah va ser l’estat que més ens va agradar de tots els que vam estar, i aquesta, la via que arriba a un cim d’una torre del desert més senzilla i menys obligada de totes les que vam escalar.
Des de Moab, arribar a Fisher Towers és molt senzill, de fet, seguint la carretera 128 cap al nord, ens trobarem amb un desviament a mà dreta que ja hi indica “Fisher Towers”. Em de seguir la pista (bona) fins el final on trobarem l’aparcament. A l’esplanada hi ha lavabo i tot, seguint la tònica general ianqui.
La pista com veieu és de sorreta fina.L’aproximació no té pèrdua, està molt ben marcat amb senyals vermelles. El paisatge aquí és brutal, vermell, capritxós, ni en les pelis de Burton.... S'ha d'anar!!!... Aquí com sempre la realitat supera la ficció, i el paisatge et deixa mut. La paret és fàcilment identificable pel famós i fotogènic cim en forma de tirabuixó. La via és maca, senzilla i poc compromesa, pràcticament sense fissures ni offwidht. Contràriament a l’escalada que vam tastar als Estats Units, es pot escalar en lliure fàcil i té xapes (espits) a tots els passos difícils que es poden fer en 5.8/A0 (clean 1), tot i que perfectament és pot escalar en lliure (5.11a).
La via és molt concorreguda i orientada al SE, si no volem patir calor i cues s’ha d’escollir bé l’hora d’anar.
En la foto es veu com la cordada que teniem al davant començava la via.La roca és arenisca, fa la sensació com si les torres estesin esculpides en fang per un nen. De fet, la roca està coberta per una capa de llot i roca conglomerada que augmenta la sensació que allà tot es belluga.
A la meitat del 1r llarg:El 1r llarg és el més difícil, és un tram tècnic de placa cotat de 5.11a, però gens obligat.
Just la pas:
El 2n llarg, que és una xemeneia de 5.8, molt bonica de fer, que per ser xemeneia ja és molt dir, cal posar friends dels grossos, si porteu algun gran repetit el posareu. Detall del 3r llarg abans del sidewalkEl 3r llarg també té la dificultat concentrada (5.10-) en un tram molt curtet, que et deixa al “sidewalk” que és un tramet que es fa caminant o no :)... però amb un pati que déu ni do. Diuen que la posició del teu cos (dret o ajupit) indica el teu grau d’acollonament. :)
Aquesta foto està feta just quan acaba el sidewalkFinalment, el darrer llarg que fa cim al tirabuixó (corkscrew). Uaaaaaauuuhhhh! La última reunió són unes bagues que cinten la punta del tirabuixó.
Descens en 3 ràpels.
Per completar el dia es pot escalar la famosa Cobra, tot i que més q una escurçó sembla l'ET! :) El pirulillu, curiós i fotogènic, també és! :)
La Cobra i darrera les torres del desert, també molt bona opció per escalar-hi!! Brutal!
La ressenya la podeu trobar publicada al Vèrtex 228 i a molts llibres d’escalada com: Rock Climbing Utah. Més info també, aquí.
Fa sis mesos que hi vam estar i ja em sembla una eternitat! Quins records!

7 comentarios:

Mingo dijo...

Carai no pareu, Marroc i ara les Fishers Towers, la roca fot una mica de yuyu, però és preciós, enhorabona

Eduard dijo...

Buaaa!! El lloc és al·lucinant!!! Quina enveja (sana, eh?) Jo pensava que el grau d'acolloniment es mirava si eres capaç o no de posar-te de peu al cim del Tirabuixó :P

Enhorabona!!

charlie dijo...

Que envidia que me dais...

makoki dijo...

Hala, ya era hora de que piárais algo del yanki, joer ;)

A ver si cogeis carrerilla y nos contais alguna vía más de por ahí..

Besicos

festoon dijo...

¡me gustan tus entradas!
dan la sensación que todo es accesible y que todo se puede hacer, aunque nuestra realidad mas próxima, física o espiritual, nos diga lo contrario ...y realmente TODO es posible.
espero volvernos a encontrar -en àger o en cualquier otra parte.

karles

Jesús dijo...

Bones,
sóc en Jesús (dels quatre que estavem de ruta pels USA), que ens varem trobar per Yosemite i Indian Creek. Quina gràcia retrovar-vos (encara que sigui de forma virtual!). Al final us varem fer cas i varem anar a escalar aquesta via, quin patí ( i patir!) per favor!!!! Jo no vaig tenir collons d'aixecar els braços a dalt, l'edu si. Aqui hi ha la prova ... (http://pasdecargol.blogspot.com/2009/10/moab.html) Salut!! i fins la pròxima....

Lai dijo...

Mingo, és que per sort, fem moltes més coses que les que posem per aquí! :D Tot i que aquests comentaris espero que ens animin a anar piant... com a mínim per veure si fem que algú li entrin les ganes d’anar-hi. ;P
Sí, sí, Eduard, ja tens raó també! :D
Charlie, me doy envidia a mi mismaaaa... :S joooo q rápido pasa lo bueno! :S
Makoki, como mínimo una más del ianqui habrá :P eso sí, aún me quedan unas cuantas de taghia i todra... aish...
Eis Karles, benvingut per aquí! :) i tant que és accessible aquesta via, no passa de V! ;P a més, el fet és anar-hi, és un viatge de puta mare ni que sigui per caminar, i mirar!!!! Fins a la propera, fins aviat!
Ostres! Q petit és el món, Jesús! Quina il•lusió m’ha fet llegir-te. Ara acabo d’anar al teu blog...vaia passada de viatge... uff... quins records!! Ja té tela, ens trobem a Yosemite, a Indian Creek, i a Catalunya, no! :)M’alegro que finalment anéssiu a les Fisher, val la pena!!!
Bon cap de setmana! :)