Aquesta via la vam escalar aquest estiu. Si poso aquesta piada ara és perquè és una via de la que sovint m'enrecordo i va ser un dia en el que ens ho vam passar molt bé, una experiència més, si menys no.
Us poso en situació. Agost 2008, portàvem molts dies d'escalada seguits, tant pels Alps (Ecrins) com a les Dolomites. El tema era passar 10 dies a cada lloc. El cas és q els darrers dies a les Dolomites donaven unes previsions nefastes, així que ja trinxats, vam decidir anar desfent a poc a poc el camí cap a casa i potser fer algunes parades a conèixer llocs nous.
No sé ni com, ni perquè, vam acabar a Lecco, a 50 km al nord de Milà. Vam arribar al vespre i vam poder veure una senyora paret, que segur que s'escalava. Bé, és el que solem dir quan veiem parets "això, segur q s'escala".
Vam acordar que a l'endemà, anirem a informar-nos i aviam si podíem escalar alguna cosa fàcil i sense complicacions, escalada de plaer.Vam trobar una botiga d'escalada a Lecco i vam estar preguntant al senyor que la portava. Ens va ensenyar un totxet de llibre on sortia la paret que havíem vist, la Corna di Medale. Li vam demanar per alguna via clàssica de la paret, i ens va dir que sens dubte, la Cassin, oberta als anys 30, i que per cert no sortia ressenyada al llibre. Parlant en itanyol, resulta que li vam caure bé, que havia estat escalant a St. Benet feia una pila d'anys, el resultat va ser que molt amablement ens va fer un dibuixet en un paper per indicar-nos com arribar a la paret, ja q era una mica liós, i com trobar l'inici de via. Efectivament vam trobar el cordino blau que ens va dir.
Més o menys vam entendre o vam creure que l'havíem entès. I clar, ara faltava que ens indiqués una mica la via, número de llargs, per on anava, equipament, bé, aquestes coses. Ell va dir que no portéssim res, que la via anava per lo fàcil, q no tenia pèrdua. Ens va dir que ens fixéssim en la roccia untissima, Total, q si estava patinós anàvem bé i sinó és q ens havíem perdut, com no teníem resse, hauríem de guiar-nos més que mai per la nostra intuïció.Aquesta via va ser la primera que es va obrir en aquesta paret, a l'any 1931 per Riccardo Cassin i Mario Dell'Oro. Ens va dir que era la via més repetida dels prealps, i que a Medale havia obert vies fins i tot en Bonatti.
La via ens va dir que era de V+, amb molts pasatges de IV/IV+. Que no necessitàvem res més q corda i cintes, que ja hi havia molts seguros que la gent havia anat deixant i que a més a més, havia estat recentment reequipada.
La via gairebé té 400m de recorregut, 11 llargs, però degut a la tremenda calor, ja que la via està orientada al sud, ens recomenava entrar-hi tard. Imagineu-vos, es com ficar-se a les Bagasses a l'agost. Per colmo, es veu que hi ha una planta urticària a tota la paret que produeix com una espècie de cremades i butllofes, doloroses i difícils de curar, així havíem d'anar amb pantaló llarg i màniga llarga. 
El panorama resumint era aquest:
- Anàvem a una via de 360m sense ressenya i sense conèixer la zona.
- Havíem d'entrar tard, o sigui q millor que no ens perdéssim.
- Màniga llarga i pantaló llarg a ple més d'agost.
- Ens ficàvem a una classiquíssima, pulida, i amb trams de V+, veníem de les dolomites així que no sabíem ben bé com seria el V+, la famosa placa cassin amb grau de l'època i pulida a més no poder...bufff.
Tot i així vam decidir anar-hi. Si és que no escarmentem, tu!.
L'aproximació al principi es fa passant per un poblet, i després evidentment ens vam perdre. Després d'unes quantes voltes vam trobar l'inici de la via. Mare meva, quina rampa i quina d'herba. Tant i que ens havia aconsellat, ens hagués pogut dir que havíem de dir ulleres de sol, pq fàcilment una branca et pot treure un ull. Entre l'herba i els arbres en aquesta foto s'intueix el cap del Dani, q estava a la reunió. :-D
De la via recordo poc. Molta herba, molta sorra, un diedre curt i pulit. 
En general la via va per terreny poc definit. 
Fins i tot hi havia algunes pintades a la paret on posava "PITON", "CLESSIDRA" i una fletxa indicant on estava el clau o el pont de roca. Vam flipar molt. La via tota l'estona va esquivant panys de parets verticals (avui en dia amb vies de grau difícil), i sempre va per terreny fàcil. La foto que segueix és de la mateixa paret (ni que no ho sembli) que teníem al costat, amb molt bona pinta, però que no vam tastar.
Ens ho vam passar pipar. Vam riure molt. I després d'algun dubte als primers llargs de seguida vam agafar la línia a la via, i vam anar fent llargs fins un total d'onze, fins que vam arribar al famós bivac. Collons! Al bivac q era com un nínxol, hi havia una estatua d'una verge!!.
I després la famosa placa, q és una curta travessa cap a l'esquerra, i que de fet no és obligada. En aquesta foto es veu al Dani a la placa cassin. 
I en la següent, estic asegurant en la reunió on hi havia la verge, la foto està feta des de la placa.
Després uns quants llargs més d'herba, terrasses, en el que sorprenentment vam trobar parabolts, i cim. En aquesta foto el Dani està a una R, no és el darrer llarg, ja podeu veure com estava el tema d'herba! :-D i a sobre amb xapes! :O
La baixada caminant per l'altra cara de la paret. Aquí de nou vam quedar ben parats, ja ens ho havia dit l'home de la botiga, que hi havien posat cadenes. Es veu que la baixada coincideix amb el descens d'una ferrada, i suposo que per això hi ha posats passamans, i cables fins i tot en trams on només és caminar. En aquesta foto es veu la cadena, una petita part del tinglado que hi ha montat.
Tot va anar bé, per sort, i l'endemà vam anar a trepar i a banyar-nos al Lago di Como.
Via equipada amb parabolts. És possible rapelar, tot i que hi havia una reu amb una sola argolla, així que si es vol baixar de dos punts, al menys en una reunió cal deixar material. Si es fa la via sencera, no mereix gens la pena rapelar, es fàcil que s'enganxin les cordes, a mes, la darrera reunió només te dos parabolts...
L2, V+. Aquest és el millor llarg de la via. Allunyen una mica, així q si és va malament de coco o amb el grau justet, millor dur algun friend petit per si de cas. De totes maneres és un llarg benèvol pel grau que li marquen. M'ho vaig passar pipa, cantogansu!! :-D 
No és obligat pk hi ha 2 xapes ben juntes. Això sí, just al pas, es veuen els peus brillants i com els has de posar en adherència, és fàcil tenir una patinada, a mi de fet, em va estar a punt d'anar-se'n un peu.
En la Rampas invertidas, estaba la cordada Juan - King Africa :-))) 
L2, 6b, 30m. El grado está concentrado en las 3 primeras chapas. Desploma bastante y hay una remada en un bidedo de izq de media falange q tela (y en el libro le dan 6a!), además de que me pilló en frío. Pero bueno, una vez pasado este paso, chapas, y ya es aguantarle.
L3, 6b/c, 30m. Aquí ya no hay tregua con el desplome. Bufff te pone los antebrazos finos. Es la roca típica de Vilanova con rayas horizontales. El grado diría que viene dado por unos pasos de planos y presas más pequeñas en desplome. Toca apretar de nuevo. Eso sí, está bien chapado. 
L4, 6a, 25m. Empieza con una barriga tmb típica de la pared, de esas q no te ves los pies. Apretón (paso de bloque) y después ya buen canto. En el libro le ponen V+, pero para mi el paso bruto de salir de la reunión es 6a.
L6, V+, 35m. Es un largo raro raro. Las chapas alejan, no es fácil y hay una trave a la izq con roca un poco regular. Vamos un largo de esos que como vayas confiado es fácil pillar, así que mejor ir con la calma. Después de haber disfrutado y apretado a gusto en roca franca, durante toda la vía, esté largo nos dejó con un poco mal sabor de boca.
Los bloques son como una ola de roca que recuerda mucho a los bolos típicos de Riglos, pero en lugar de ser de colores rojizos, son de color gris. La roca es andesita que es una roca volcánica compuesta de cristales de andesina, que se encuentra principalmente en los Andes. 
Los bloques, como se puede ver en las fotos, son la mayoría con unos desplomes considerables y el tipo de roca te deja rápido con los dedos hechos polvo.
Os dejo algunas fotos.
Para variar, nos fuimos los últimos :-)
Se trata de una placa desplomada, que es donde están las vías más fáciles, o sea los 6c's. Eso sí, como suele pasar, los seguros en las vías "fáciles" están con alegría, vamos, que hay unos buenos cañonazos.
El pie de vía es plano y la aproximación bien tranquila, es un sitio ideal para ir con niños pequeños. 
En general lo que escalamos fueron vías de placa, algún slab, y alguna vía un poco más desplomada, pero en general todas muy técnicas. Está claro que no se lleva escalar placas, porque a diferencia de Montefrío o El Chorro, escalamos solos todo el día.
Después, nos fuimos al sector La cueva, aunque primero calentamos en las Placas de Fuera, en la que hay 6 vías entre V+ y 6c, alguna con espit. De nuevo, placa placa.
Allí pasamos el fin de año, que por cierto, estaba lleno, llenísimo de gente por todas partes, la mayoría extranjeros, hasta el punto de tener que pedir turno para poder escalar algunas vías. :-((
Momia
y Bóveda Poema de Roca.
Algunos días tuvimos la suerte incluso de escalar con temperatura primaveral. 
Y en el Bellús.
.JPG)
